Viure a Aiguaviva

LES PERSONES

Que bé que s’està al pati els dies de primavera… no era la meva intenció, però va ser jeure a la gandula i entrar en un profund son que em va portar de nou a l’Aiguaviva dels meus somnis.

Em trobava a la sala d’actes del centre social, estava plena de gent de totes les edats. Rera la taula una persona explicava que la gent era igual a tota reu, però que els factors que ens envolten, podien influir positiva o negativament en les nostres actituds, comportaments i en conseqüència, en el nostre grau de felicitat. Seguidament va felicitar a tots els presents per haver aconseguit que el nostre poble fos un exemple de com generar aquest entorn favorable, un poble a on tan les infrastructures, els serveis, com la gestió participativa del municipi, pretenien fomentar un clima propici per incrementar les relacions socials, i el desenvolupament i creixement personal.

Segons la piràmide de Maslow, va dir, per aconseguir la progressió personal, cal assolir un nivell per després anar a pel nivell superior, als municipis els hi passa el mateix, no tots els pobles poden ser com Aiguaviva, però si hi han molts, que tenien les condicions per fer el pas, i convertir-se en pobles que promoguin la felicitat dels seus habitants, pobles que van adormir-se mentre es miraven el melic, hipnotitzats o millor dit, idiotitzats per l’autocomplaença.

Al carrer vaig veure a la Sra. Maria. Ella, que tan havia criticat el creixement del poble i l’arribada de famílies de fora, ara estava encantada amb l’Ada, una noia de 17 anys, filla d’una d’aquestes famílies nouvingudes que sempre que podia, la anava a buscar a la residència per portar-la, amb la seva cadira de rodes, a prendre el sol al parc.

Aquell dia, l’Ada estava especialment contenta, havia aprovat les proves d’accés a la universitat, i després de deixar a la senyora Maria, volia anar a veure en Joan, el veí que durant els darrers dies, s’havia passat moltes hores al centre social, ajudant als que aquell any, com l’Ada, havien d’enfrontar-se a les temudes proves d’accés.

En Joan tenia 2 filles, la gran formava part de l’equip de bàsquet d’Aiguaviva, i la petita del d’atletisme. Es sentia orgullós d’elles, i satisfet de viure a un poble a on les seves nenes podien fer tantes coses. La gran, l’Anna, es passava hores al Casal de joves, a on no fa gaire van organitzar una xerrada amb uns representants de Metges Sense Fronteres. Mai oblidarà aquell dia, i com la Sra. Maria, un cop va finalitzar la xerrada, es va acostar a la taula amb la seva cadira de rodes i va omplir la fulla per fer-se sòcia de l’associació humanitària.

De sobte em vaig trobar fora del poble, al mig d’un gran centre comercial ple de gent. Prop meu vaig veure com dos veïns del poble que es creuaven i es saludaven, als seus ulls es reflectia l’immens orgull de ser d’Aiguavia.

La cançó de Jorge Drexler “Nada se pierde, todo se transforma”, em va despertar suaument, i encara a la gandula, amb els ulls tancats, em preguntava si algun dia podria tornar a veure l’Aiguaviva dels meus somnis.

(fi)