Un Aiguaviva de somni (1/3)

INFRASTRUCTURES

.

No sóc negre, no em dic Martin, ni visc als Estats Units, però jo també tinc somnis.

He somiat que passejava pel meu poble en un futur no molt llunyà, i les coses que he vist m’han agradat molt.

El poble no era molt més gran del que ho és ara, possiblement hi viurien uns 1000 habitants. Gairebé tot eren casetes, però es veia algun petit bloc de dos plantes amb comerços als baixos.

Hi havia un bonic i pràctic pavelló on es jugava a bàsquet, futbol sala, handbol, voleibol… però que també es feia servir per fer concerts, la quina de Nadal, festes de cap d’any … Una piscina que podia cobrir-se per continuar utilitzant-la fora dels mesos d’estiu i un camp de futbol envoltat d’una pista d’atletisme

Rodejat de jardins, es trobava un centre social amb biblioteca, bar, sales polivalents, el casal de la gent gran i una sala d’actes que semblava un petit teatre, a on a més de les representacions que es feien per la gent d’Aiguaviva i dels municipis del voltant, es celebraven alguns dels actes més importants del poble. A aquest petit teatre també hi havia una gran pantalla que s’utilitzava per diverses activitats.

No gaire juny d’allà, el casal de joves, també amb servei de bar i un buc d’assaig que a més es feia servir com emissora de radio, radio que es difonia per internet. A dins, –això és el millor dels somnis, que pots entrar a tot arreu- hi havia un plafó amb fotos a on es podien veure les variades activitats que allà es feien, i la diversitat de joves, del poble i de fora, que hi participaven.

La Residència per a la gent gran, al costat d’un parc infantil, oferia també el servei de dia, per aquell “avis” que volien i podien continuar vivint a casa seu.

Seguint les passes d’un pare i el seu fill, vaig descobrir la nova escola del poble, era fantàstica, plena de llum, aules grans, menjador, una petita biblioteca, gimnàs (a on també es feien les festes de l’escola), sala de reunions… ah!, i els nens, els dies de pluja, ja no es mullaven quan canviaven de classe.

Però pel que la gent de fora més coneixia el poble era pel seu museu, era un edifici discret però ampli, per poder acollir al gran nombre de visitants, fins hi tot vaig veure autobusos que venien de molt lluny. No sabia quin era el tema d’aquell museu, i just en el moment que m’acostava per descobrir-ho, va sonar el despertador.

(continuarà)